Tuesday 21 de September de 2004, 00:00:00

1 Comentarios

Relat de l'ascenció de vuit Gironins al Cervino(4477m) l'Agost del 2004. Més informació i fotos a la web: aess.upc.es/~josema27/cervino/ He inclos una ressenya fotografica que vam realitzar en baixar de la muntanya. Pot ser util a altres grups que vulguin pujar SENSE guia.

[+] click para ampliar El Cervino vist des de Breuil

[+] click para ampliar Cim del Cervino (02/08/2004)

[+] click para ampliar Tot el grup

[+] click para ampliar

[+] click para ampliar

El Cervino, allò que m'imaginava quan sentia la paraula muntanya: envoltada de glaceres, una piràmide que apunta cap al cel!

D'aquesta forma va descriure el Cervino en Gaston Rébuffat, la primera persona en resoldre les sis cares nord dels Alps. I des de llavors, res no ha canviat.

El passat 31 de Juliol vuit gironins ens encaràvem a aquesta cèlebre piràmide alpina per la seva cara italiana: dos de nosaltres, membres del Centre Excursionista Farners. Però no hi anàvem amb les mans buides. Al nostre darrera hi havia tota una primavera d'entrenament continuat: des de la interminable cresta dels Bessiberris a la Vall d'Aran en condicions hivernals fins a nombroses escalades sota la comfortable calor de Maig a Llafranc.

Les condicions no podrien pas ser més bones: la meteo és perfecta i la muntanya està deserta de gent (els guies han tancat el refugi per obres i l'Agost passat un despreniment de roca va augmentar considerablement la dificultat d'un dels passos clau). Amb aquesta motivació, el capvespre del 31 de Juliol, ens plantem al primer refugi de la cara italiana a 2802 metres.

Encara amb lleganyes als ulls, a les 5 del matí de l'1 d'Agost surto del refugi amb el meu company de cordada (en Quim, de Sarrià). Imponentment, el Cerví s'alça en la penombra... fins al cel! De debò que volem arribar allà dalt?

A la llum del frontal anem desxifrant el camí més obvi per entre tarteres i canals. Finalment, després d'escalar amb l'ajut d'una corda fixa el que resta de la fissura Whymper (ara convertida en una placa llisa de roca graduada en 6b), arribem a les 8 del matí al refugi que els guies italians han construït a 3835 metres...avui completament desert!

Després de deixar algunes provisions per a la baixada, comencem l'atac definitiu cap al cim. No és fàcil trobar la ruta més òptima enmig del caos de pedres a 4000 metres quan al davant... no hi ha ningú! Per fi, un cop escalats els 30 metres del diedre de la Grande Corde (IV+), arribem a la cresta que condueix al cim. Són les 10 del matí, i per davant ens queden encara bastants hores de crestejar... i el mur final que uneix el Pic Tyndall (4240 metres) amb el cim (4478 metres).

Exhausts, però increïblement feliços, a les 3 de la tarda arribem al cim del Cervino: han estat 10 hores d'escalada i gairebé 1500 metres de desnivell... però el cim ja és nostre! Però hem fet només la meitat del treball: ens resta encara el descens. A les 5 de la tarda aconseguim agrupar-nos tres de les quatre cordades gironines i continuem junts la baixada. Infinita! Encadenar ràpel, rera ràpel després de 15 hores de màxima concentració és una prova molt dura per al cap.

Tal i com em temia, a les 10 del vespre la foscor ens cobreix amb el seu mantell d'incertesa, inseguretat... i fred. A 4010 metres... només a una hora del refugi. Però ja no hi ha res a fer, i resignats, ens preparem per a dormir allà mateix. Sortosament trobem una petita plataforma on ens hi podem encabir tots sis i des d'allí contemplem la llarga nit alpina coberts per un cel màgicament estrellat i la joia d'un altre cim a les nostres espatlles.

1 Comentarios

Enviado por Josep el Saturday 17 de May de 2008

“Es curios el que dieu al respecte de l'ausencia de gent, fa un moment he vits una resenya de l'ascenció d'un company que eia la gran quantitat de gent que varen trobar, no sabeu la sort que vareu tenir, en part, per que això us va soposar, haber de fila molt més prim en cerca la ruta correcta.
Respecte al vivac que vareu fer a 4010, tela la situació que vareu patir.
Molt bé companys, pel que dieu va ser tota una experiencia, prou dura .
Jo ja fa 10 anys que el varem fer i degut al mal temps, no previs passat el segon pas després del refugi, vam haber de donar mitja volta, i mai em trobat un any adequat per tornar.
Felicitats, i amut.”