Thursday 15 de June de 2006, 00:00:00

1 Comentarios

La Vall d'Hortmoier és una vall preciosa enclavada entre les serres del Bestracà , les crestes del Ferran i el vessant sud del Puig de Sant Marc i el pic de les Bruixes, a l'Alta Garrotxa. Com tota aquesta zona, és una terra feréstega, amb desnivells importants i de pasos compromesos que sovint fan que la petja tingui una certa dificultat, però això sí, carregada de llocs bellíssims, de pau i de tranquil.litat.

L'accés a la Vall es fa des d'Oix. Podem deixar el cotxe a la mateixa plaça d'Oix ( o si es vol una mica més endavant - a Can Pei - ) i ens cal anar seguint per una pista en direcció Escales i Hortmoier. Està ben indicat. Continuarem aquesta pista força estona; haurem de passar el trencat ( corriol) que ens portaria a Santa Maria d'Escales. Nosaltres seguirem cap el Grau d'Escales ( lloc on la cresta de Ferran cau al riu) per seguir cap a Palanca de Samsó, la qual ens queda a la dreta de la pista. Si travesséssim la Palanca el camí ens menaria cap a Talaixà, però avui, aquest no és el nostre cas. Continuem per la pista fins que a la nostra dreta ja albirem l'església de Sant Miquel d'Hortmoier. Ens caldrà travesar el riu i en un tres i no res ja arribem als Roures ( arbres magnífics just abans d'arribar a l'església). L'església de Sant Miquel d'Hortmoier avui es troba un xic abandonada, sobretot l'entorn immediat. És una esglesiola d'una sola nau, amb un absis i campanar d'Espadanya. Més o menys portem una hora i quart de camí, i no hi ha dubte que aquest és un bon lloc per fer un mos. Ara el camí s'enfila per darrera de l'església. Aquí comença un itinerari preciós amb diversos desnivells per tal de superar diversos graus i cingleres. De primer puja de manera continuada , per després baixar i tornar a pujar fortament. En un punt cal travessar una torrentera i cal estar alerta d'anar seguint els senyals que ens duran fins el coll, a tocar de l'església de Sant Miquel de Meians. Abans del coll però, trobarem un trencant (indicat) que ens portaria també cap a Talaixà. La pujada ha estat dura, però la vista ha estat magnífica, i és que l'Alta Garrotxa ja ho té això. Sempre dic que aquesta zona és un regal pels ulls. Som dalt del coll, just darrera del Tossal gros. Ara li farem la volta tot seguint uns senyals de color blanc. Per tant, deixarem els senyals que fins ara seguíem i farem cas a la pintura blanca. En primer lloc cal dir que aquest itinerari no surt al mapa ( ni en la darrera edició de l'Alpina) i ara nosaltres ja sabem per quin motiu. De primer el camí planeja fent la volta al Tossal ( de fet gairebé ets al cim) fins que s'albira de nou la serra del Bestracà i la Vall d'Hortmoier a baix de tot. El camí és fressat i en molt bones condicions. És per això que no enteníem per quin motiu no era al mapa que dúiem. En una balconada, ens aturem i continuem gaudint de l'espectacle del paisatge. Ja portem unes tres hores en total i ara ens toca baixar. Bé, baixar sí, però d'una manera que no hi comptàvem. El camí comença baixant amb decisió, però de sobte ja veiem que la cosa s'embolica. Ara ja no baixem caminant, sinó desgrimpant roques cada vegada més dretes i de més desnivell. Ja coemcem a entendre perquè l'itinerari no surt al mapa). Nosaltres però som molt tossuts i continuem avall. La cosa es continua embolicant, i per sorpresa nostra comencem a veure algun pas que ens fa dubtar de si podrem travessar-lo o no. A mesura que ens hi acostem anem veien que a les roques hi ha ganxos clavats i preses d'escalada. En Ramon i jo ens mirem... i continuem. Cal posar el cul a terra, les mans arrapades com es pot als sortints de la roca i en molts casos val més no mirar avall. En algun tram cal fer ús d' agafadors que algun escalador hi ha col.locat de manera providencial i que nosaltres li agraïm de manera expressa. Sembla que ja està. No, encara queda desgrimpar una mica, ara amb menys dificultat, però cal anar alerta. Per fi s'acaba. Ja entenem perquè el camí no surt al mapa. Això no és cap ruta d'excursionista, sinó més aviat és una zona d'escalada ( o d'iniciació a l'escalada, si voleu). Nosaltres vam passar perquè la roca era ben seca; en moll toca recular segur. Ara ens cal anar seguint -per camí- les marques blanques. Hi ha algun lloc on sembla que es perden, sobretot quan desemboquen en una pista aperdeuada. Ens cal seguir aquesta pista fins arribar a la casa de Cabeces, gairebé al pla. Una mica més i sortim a la pista d'Hortmoier. Anem cap a l'esquerra. En tres minuts som de nou al Pla d'Hortmoier i ara ens caldrà desfer el camí del principi. Fem una parada. Mengem una mica i donem un cop d'ull al mapa i al lloc per on hem baixat. El topònim ens queda clar: L'escaler de Cabeces. D'acord, però la pròxima vegada durem una corda.Portem a la ratlla de les cinc hores de camí ( l'escaler és lent, com podeu imaginar) i ara ens en queda una altra, més o menys, fins el cotxe. Ha estat una matinal bonica i distreta. Sobretot distreta. Quan tingui les fotos ja les penjaré.

1 Comentarios

Enviado por Pere Prat el Friday 30 de May de 2008

“ M´agradaria saber si és recomanable anar d´hortmoier fins a monars i tornar i quan duraria l´excursió.”