Tuesday 25 de November de 2014, 13:28:15

2 Comentarios

Pujo a poc a poc, concentrat amb cercar bons peus. En Lluís m’atrapa i l’aviso de que si corre tan li trepitjaré les mans sense voler. Diu que no em preocupi que s’ho haurà buscat. La tirada es molt dreta. Estem a la via “Monges Mascles”. Hem entrat per “Integral Farigola Indòmita” però, per error, ens hem desviat a la “Monges ...”. En Marià ens assegura.  Ha pujat de primer, xino-xano, amb la seva característica parsimònia. Els peus em fan mal, els gats em matxuquen els dits i la roca se’m clava per tot arreu i bufo com feia temps que no bufava.

« Clava els peus – em diu en Lluís – sense miraments, que et tibin els bessons! ». Li faig cas i progresso a poc a poc concentrat en la feina. En Lluís va sobrat. No deixa de mirar la placa del costat – quina placa! - exclama de tan en tant -  Compta el "bolts" de la via “Gruyère”, on hauríem d’estar ara,  i comenta que el tercer i el quart separen molt. Si veu allà penjat i es clar que s’ha quedat amb les ganes de fer-la. Te raó: la placa es impressionant, bonica i vertical, com un tall de formatge ple de forats. Per consolar-lo li dic que hi tornarem per fer-la …però quan jo estigui mes entrenat.

Malanyeu m’ha impressionat només arribar-hi. Racó bucòlic, preciós i mes ara en la tardor. Em fet un cafè a Ca l’Anglada, sols, amb les cadires encara sobre les taules i el Pedraforca al fons, majestuós. Durant l’aproximació em travessat el jardí d’algun mas. He pensat amb els propietaris. No els deu fer massa gràcia sentir passar els escaladors xerrant i amb el dringar de la ferralla tan a prop de les finestres. A mi no me’n faria, sentiria la meva intimitat truncada. Pel camí ens hem trobat d’altres escaladors. A peu de via una cordada ja enfilava la “Stock de Coc” i de seguida n’han arribat mes. Coneguts que es saluden i converses a distancia. Amb tan de gent, sento com la tranquil·litat i el recolliment del lloc es trenca i es dilueix.

Fa molt de temps que no he trepitjat calcari, i quan dic molt vull dir molt.  Em calço uns gats mes ajustats dels que faig servir normalment, amb millor goma a les soles per guanyar adherència als peus. El primer llarg sembla fàcil, exposat per manca d’equipament però no massa dret. Hi entro de segon convençut de que podré gaudir a "tope" i … m’equivoco de ple. No tinc el tacte adequat. Últimament només he fet conglomerat a Montserrat i això es molt diferent. Hi ha bones presses però no se veure els forats pels peus, així que tiro de mans i arribo amb els braços destrossats a la reunió. I els peus em fan mal. Em sento disgustat i també estressat.

En Lluís surt ara de primer. Desapareix en un bosquet penjat i crida que pug

em. El temps d’espera m’ha permès canviar el xip. Em mentalitzo que haig d’anar de peus i co

nservar el braços. Surto absolutament concentrat, ja no sento les converses que m’envolten. Només veig els quatre pams de roca que haig de superar a cada pas i pujo sense problemes però noto els braços lleugerament tocats. - Definitivament l’he cagat en el primer llarg - penso.  Arrib

o a la reunió i en Lluís em comenta que al bosquet s’ha despistat i que ara estem en una altre via. Mi fixo i te raó. Arriba en Marià i em d’esperar per seguir. Hi ha cua. Mentre, en Lluís, no para de mirar majestuosa placa que no farem i arriba a la següent conclusió - “si m’he equivocat es per alguna cosa!” – diu,  i jo no soc ningú per discutir-li.

Després d’una bona espera seguim amunt. Es l’últim llarg i està molt ben equipat però jo no em veig en cor d’anar de primer. Segueixo amb la idea de anar superconcentrat i recuperar el tacte en el calcari que es obvi que no tinc. La tirada es llarga i dreta. Quan em toca m’aplico a la feina i me’n surto prou bé. Un cop a dalt mentre arrepleguem el material reflexiono sobre l’escalada i penso que, paradoxalment, el llarg que m’ha costat mes era el mes fàcil: el primer. Penso també que potser si l’hagués fet de primer tot hauria esta diferent ja que m’hauria concentrat mes i no hauria anat de sobrat i pensant que era fàcil i que de segon no cal “mirar-s’hi massa”. Ho apunto a la llista mental que tots tenim d’experiències que serveixen per millorar.

Allà mateix, sobre la cresta, mengem alguna cosa i descansem. Per art de màgia les altres cordades desapareixen en el buit que ens amaga el cantell de la cresta. Torna la tranquil·litat i les sensacions bucòliques. Estem sols i el paisatge es magnífic. Colors verds i torrats i el dringar de les esquelles de 

les vaques que pasten pels prats. Decidim no rapelar i baixar caminat. Crestegem fins un camí llarg i suau que ens torna on em deixat el cotxe. Es una passejada magnifica pel mig del bosc, amb una catifa de glans i fulles de roure que creua rierols humits. Recupero la serenor mica en mica i m’adono com d’estressat estava abans.

Arribo al cotxe amb sensacions contradictòries. Malanyeu: un lloc magnífic pol.lucionat per la presencia dels escaladors – quina contradicció per un escalador! – i una roca fantàstica però que no he acabat de gaudir. Torno cap a 

casa amb un regust de formatge agredolç a la boca que no m’acaba de marxar: haurem de tornar-hi.

2 Comentarios

Enviado por Betus el Tuesday 25 de November de 2014

“Hi falten les fotos !!!!”

Enviado por Raimon el Tuesday 2 de December de 2014

“Ja hi son!!!”