Vall de Galba i Circ de Morters

Tot i que a la vista de les previsions meteorològiques, poc servei pot fer aquesta piada en els propers dies, al menys quedarà com a testimoni de la volta que aquest passat dissabte hem fet per les terres nord-catalanes del Capcir, la Montse, la seva amiga Lídia, en Jordi i jo, trepitjant la desconeguda vall de Galba i el circ de Morters, que tanca pel nord l’enigmàtic estany del Diable. Degut a que no duiem un vehicle tot terreny, hem hagut de deixar el cotxe 165 mts. per sota el punt previst per l’inici de la sortida, que és a la barraca de la Jaceta. Seguim el traçat (recentment repintat) del "Tour del Capcir" (marques grogues i vermelles), que travessa el riu de Galba per un pont de fusta, per arribar a unes molleres, sota les verticals parets que cauen del ras de la Sal, on abandonem el sender de gran recorregut, que marxa a l’esquerra, no trobant-nos pràcticament cap més fita en la resta de la pujada, per la qual cosa, amb neu, aquesta cruïlla pot ser realment perdedora. Seguim aigües amunt la torrentera, per arribar als plans de la Peira Escrita, escampat de lloses esquistoses, on cerquem, sense èxit, les conegudes pedres gravades, amb inscripcions que es remunten al neolític, que donen nom al lloc. Una verdadera llàstima, doncs era un dels atractius de la sortida. Seguim fins una graonada superior, situant-nos sobre mateix de l’estany del Diable, amb aspecte de cràter, tractant-se d’un curiós llac, que sempre manté el mateix nivell d’aigua, no rebent-la de cap torrent, ni tampoc hi ha cap que li faci d’eixidor. Les legendes populars diuen que és una de les portes de l’infern i que un diable invisible s’encarrega de mantenir invariable el seu cabal.
Tenim el puig de Terrers a la nostra dreta i el pujem sense contemplacions pel dret, en direcció als Serrats Verds, obrint al principi una diagonal a la dreta per evitar quedar sobre la cubeta del llac. Dalt del cim hi ha un parell de plaques d’energia solar, que li treuen una mica d’encant. Bones vistes sobre aquest vessant pirinenc, destacant la serra de Madres, el pic Baxouillade, el de la Tribuna i el de Pla Bernat, al davant mateix, així com el cordal que va a parar al Roc Blanc. Ens trobem dintre la reserva natural d’Orlú, per tant, la silueta d’aquest bonic monòlit també es fa present. Seguim l’ample carena que ens deixa en una esquena d’ase que ens permet arribar al segon cim del dia, el pic de Morters. El Jordi no es troba gaire bé, té una mica de febre, i juntament amb la Lídia, opten per deixar per un altre dia la pujada al puig de l’Home Mort, plat fort de la jornada. Per tant, la Montse i jo ens calcem els grampons i amb l’ajut del piolet, encarem la cresta que ens ha de dur al petit i aeri cim. La cara nord-oest és molt escarpada, però l’est no ho es tant, per tant, enfilem primer per l’esquerra, per situar-nos a la línia de l’aresta, en un punt on cal grimpar per un grup de blocs granítics, que ens deixen de nou sobre les roques i d’aquí al reduït cim. Vistes esplèndides i descàrrega d’adrenalina. Se’ns fa tard i baixem el més ràpid possible pels amplis plans herbats fins arribar al coll que hi ha entre el ras de la Sal i la Muntanyeta, on tornem a trobar les traces del sender del Capcir, que ara seguim en sentit contrari. A l’anar per una zona pendent i obaga, travessem moltes zones amb gel, que mirem d’evitar per la tartera. Poc a poc el camí es va fent més còmode, recuperem la companyia de la Lídia i el Jordi i encarem en les darreres clarors del dia el camí de retorn. Una mica abans del pont que travessa el riu de Galba ens posem els frontals i ja en l’estelada foscor de la nit donem per enllestida la sortida. En una mica més de nou hores i un desnivell possitiu acumulat proper als 1300 metres, hem donat la volta a un dels indrets més desconeguts del pirineu oriental, que val la pena fer amb raquetes. Probablement això, en breu, serà possible.

Galeria de fotos : http://www.madteam.net/fotografia/galeria.php/2767