La web original de MadTeam, online desde 1997
Entrar | Registrate
Madteam > Rutas y Reseñas » Alpinismo » Alpes » Ascensió a la punta Walker de les Grandes Jorasses per la ruta normal
 
 
 
 
 
 
Añadir reseña | Subir track

Ascensió a la punta Walker de les Grandes Jorasses per la ruta normal

Alpinismo  

Zona: Alpes · Massís del Mont Blanc   Autor: Ctesifone



Enviar a tus amigos      Versión para impresión

Introducción Les Grandes Jorasses! Noms com espoló Croz, espoló Walker, Linceul, etc. han esdevingut sinònims de màxima dificultat alpinística i somni inabastable per a molts aficionats a l?alpinisme des que l?any 1935, els alemanys Peter i Meier vencien aquesta imponent cara nord. És gràcies a aquest vessant que aquesta muralla de granit verd i rosa és mundialment coneguda. D?altra manera, les Grandes Jorasses serien una més de tantes muntanyes eclipsades per la proximitat del monarca de l?Europa occidental, el Mont Blanc. Tot i això, la seva ruta normal, oberta el dia de Sant Joan de l?any 1865 per l?anglès Edward Whymper i els seus guies i que busca els punts més dèbils de la cara sud, no està mancada de certes dificultats i és una ascensió llarga que salva un desnivell considerable. De fet, l?única raó de Whymper per pujar les Grandes Jorasses era tenir un bon mirador pel seu pròxim objectiu, l?Aiguille Verte. Així, un cop dalt del cim de 4.164 metres que més tard rebria el seu nom, i a causa del mal temps que s?aproximava i del cansament acumulat després de 16 hores de marxa, l?anglès renuncia a xafar el punt més alt i encara verge de la muntanya, que seria conquerit un any més tard pel canadenc Horace Walker i el seu equip. És per això que el punt culminant de les Grandes Jorasses és conegut amb el nom de punta Walker.

Mapas y Croquis
Zoom Mapa

Zoom Croquis

Descripción

Època faborable

Nosaltres vam emprendre l?ascensió a la punta Walker el dia 19 de juny del 2005. Teòricament, l?època més favorable per fer-la va des de principis de juliol fins a finals d?agost, ja que més avançat l?estiu, l?amplada de les esquerdes i les rimaies de les dues glaceres que cal creuar (situades ben bé en vessant sud) la fa molt poc recomanable. Malgrat això, la calor que havia fet els quinze dies anteriors, i que va permetre que al cim estiguéssim a 100C (ens fregíem de calor), feia que les condicions fossin les de mitjans de juliol segons ens va dir la guarda del refugi. De fet, aquesta calor també havia fet que la Luciana (així es deia la guarda del refugi, una noia molt amable i que es desviu pels clients) hagués hagut de començar a treballar quinze dies abans, ja que el refugi sol obrir a principis de juliol.


Ascenció al refugi

El refugi anomenat Boccalatte-Piolti en honor a dos grans alpinistes italians de principis de segle XX, es troba situat a 2.803 metres d?alçada, sobre un promontori rocós que separa les glaceres de Planpincieux i de les Grandes Jorasses. Arribar-hi costa unes 5 hores des del poblet de Planpincieux, uns 1300 metres al fons de la Val Ferret, i l?excursió no està exempta de certes dificultats. Per darrere de l?església del poble surt un camí que va pujant fins arribar a un torrent format per l?aigua del desglàs de la glacera de les Grandes Jorasses. És curiós constatar com l?aigua és absolutament tèrbola a causa dels fragments de roca trinxada (que els geòlegs anomenen farina de roca), la qual cosa demostra el gran poder erosiu de les glaceres. Un cop creuat el torrent, cal grimpar pel seu vessant dret fins a arribar al peu d?unes escales metàl?liques que salven els 4 metres de desnivell d?un mur de roca. Un cop a dalt, el camí s?enfila fatigosament per les restes d?una morena glacial fins al peu del promontori rocós on es troba el refugi. Aquest últim tros de la pujada es troba assegurat amb trossos de corda de gran diàmetre (com les que hi ha a la ruta normal de la Dent du Géant) que faciliten l?arribada al refugi. La vista zenital que hom té de la glacera de Planpincieux des de la terrassa és magnífica i l?espectacle de veure caure els trossos de roca que el gel té empresonats des de fa dècades és impagable. A més, la càlida acollida per part de la Luciana i la solitud del refugi (aquella nit no va pernoctar-hi ningú més), que contrasta amb la massificació i les maneres poc amables que es gasten en altres refugis del massís, fa incrementar molt l?ambient alpí de l?ascensió. Tot això fa que pujar al refugi Boccalatte sigui una activitat d?un dia molt recomanable en sí mateixa, sobretot per aquells que busquen més la bellesa del paisatge que no pas pujar un cim de 4000 metres.

Ascensió a la punta Walker (4.208 m)

El fet que tota l?ascensió es desenvolupi en cara sud, fa molt aconsellable matinar per tal d?evitar haver de creuar les glaceres quan el sol ja ha escalfat els ponts de neu que en tapen les esquerdes. Nosaltres vam sortir del refugi pels volts de les 4:30. Pot semblar exagerat, però en alguns moments, el risc de caure dins una esquerda es fa molt evident i cal anar amb molt de compte. Tampoc cal que ningú s?espanti, però és cert que les glaceres del vessant italià de la muntanya estan especialment fragmentades a causa de la pendent i l?orientació sud.
Un cop hem sortit del refugi, l?ascensió comença per uns camps de neu amb força pendent que enllacen amb la glacera de Planpincieux. Evitant caure dins alguna esquerda i seguint paral?lels un mur rocós que ens queda a mà dreta arribem a veure el rocher du Reposoir. Aquests afilat promontori rocós separa la glacera de Planpincieux i la de les Grandes Jorasses i permet evitar haver de remuntar aquesta última glacera tant turmentada. Un cop s?hi arriba, cal pujar-lo pel seu fil. Tot i que no presenta massa dificultat (alguns passos de III) cal anar amb compte amb les pedres soltes. Un cop a dalt del rocher, cal creuar la glacera per atènyer les plaques llises de l?altra banda. Cal estar molt atent al creuar aquesta part de la glacera, ja que els seracs i les esquerdes que s?intueixen sota alguns trams aparentment estables són considerables. Un cop a l?altra banda, remuntem la paret per unes plaques força llises (passos de III+). Si cal, hi ha una corda penjant que pot servir-nos d?ajuda, encara que el seu aspecte no és massa encoratjador. Les plaques llises donen pas a una gran zona plana. En aquest punt, segons les guies hi ha tres opcions:
1.- Seguir l?aresta que puja directament fins a la punta Whymper. En principi, no és tècnicament complicada (passos de III+).
2.- Seguir el corredor d?uns 500 que discorre entre l?aresta que condueix a la Whymper i la muralla de seracs. Tot i que era la nostra primera opció, l?estat de la neu, el reguerot que l?aigua de fusió hi havia creat i l?alçada de la rimaia ens va convèncer que la millor opció era la tercera.
3.- Creuar tota l?explanada que hi ha fins a arribar a l?aresta que condueix directament a la punta Walker i pujar-la. El perill més gran és que caigui gel de la barrera de seracs, tot i que la distància i la poca inclinació de la glacera ho fan poc probable.
Nosaltres vam decidir-nos per la tercera opció. El tram d?aresta fins a arribar al cim no representava massa dificultat (passos de III), tot i que és força aèria. En total vam trigar unes 7 hores a pujar els 1400 metres de desnivell. També cal dir que un cop a la punta Walker, si se?n té ganes, es pot anar fins a la Whymper sense cap problema (només anar amb compte amb les cornises) i viceversa.

Descens

És fàcil de resumir: desfer tot el camí de pujada. Hi ha avantatges i inconvenients: el descens és molt més ràpid en la zona de les plaques llises entre la glacera de les Grandes Jorasses i l?explanada de sobre i també en el rocher du Reposoir. L?inconvenient és que la neu està molt més tova amb tots els perills que això comporta. De fet, i no és per espantar al personal, vam veure caure pedres de la mida d?un cotxe des del coll de les Grandes Jorasses, que tot i que ens quedava molt lluny, et fa prendre una certa consciència de perill. En total, vam trigar unes 4 hores per baixar fins al refugi. I d?allí fins al poble de Planpincieux unes 2,5 hores més. En resum, una jornada molt dura però amb la sensació d?haver fet una ascensió molt alpina. Ara només cal somiar que algun dia podrem penjar aquesta mateixa ressenya però havent pujat per la cara nord!


Resum

Dificultat: III+/AD-
Desnivell: de Planpincieux al refugi 1.500m (5h aprox.) i del refugi al cim 1.400m (7h aprox.)
Material: Piolet, crampons i corda de 60 metres pels ràpels. Algun friend o fisurer poden ser útils per assegurar.

 

 
Enviar a tus amigos      Versión para impresión

Comentarios
Añadir nuevo comentario

Usuario de Madteam.net No usuario




Vista Previa

 
 
 
 
 


Contactar con Administrador Madteam.net (David Oliveras) (este NO es el contacto del club exc. madteam)


© David Oliveras 1997 - 2018Licencia de Creative Commons | Nota Legal | Política de cookies | BLOG
 
Este sitio web utiliza cookies propias y de terceros para asegurarte una mejor experiencia. Al usar nuestro servicio, aceptas el uso de las mismas. Pulsa para ver más información sobre las cookies