Per arribar-hi cal agafar la carretera N-260 de Puigcerdà a la Seu d?Urgell, i sortint del poble de Ger, es trenca a la dreta fins a Meranges. Es travessa la població de Girul i s?agafa una pista de terra en bon estat que en uns 9,400 quilòmetres de pujada porta al Refugi de Malniu, guardat i en molt bon estat, que disposa també de servei de cuina i bar. L?estacionament no és gratuit, ja que es paga una petita quantitat destinada a la conservació del propi refugi i la seva à rea d?esbarjo.
Un cop situats a l?aparcament, seguirem les traces del G.R. 11 en sentit nord-oest, passant per una esplanada al costat de l?Estany Sec, destinada a l?acampada, a la que s?arriba per una passarel.la de fusta feta amb dos troncs.
Travessem en lleu pendent un llom herbat, fins trobar un rètol que ens senyala el camà de pujada al cim, el qual s?inicia a mà dreta, al costat d?una estació meteorològica. Cal dir que es tracta d?una ruta sense senyalitzar, pero amb fites de pedra, que ens poden servir de guia força estona. A partir d?aquÃ, el sender s?enfila dret, arran d?uns torrents, remuntant el llom de la muntanya en curtes llaçades fins a un punt on el pendent es suavitza, convertint-se en una sèrie de terrasses d?herba amb blocs de pedra, que anem salvant el llarges ziga-zagues.
En un dels darrers revolts d?aquestes, un cop a l?alçada de la carena tancada a mà dreta per la punta del Castell dels Lladres, veurem als nostres peus, en direcció est, l?Estany de Malniu en primer terme i el de Guils una mica més apartat.
Cal esmentar que, degut a les caracterÃstiques de la muntanya, no es veu el seu punt zenital fins que no s?arriba a les Molleres del Puigpedrós (2.752 mts.), elevació rocosa que no té la categoria de pic, que ens mena a un amplÃssim altiplà , anomenat Planell de Campcardós (en alguns llibres al Puigpedrós se l?anomena Puig de Campcardós), que travessarem en direcció al cim, prou evident davant nostre.
Els darrers 50 metres s?han de fer salvant els blocs de roca que configuren el pedregós tram final de la pujada, la qual ve a durar una mica més de dues hores i mitja, a pas de caminada. De totes maneres, l?espectacle visual, com s?ha dit, fa que l?esforç valgui la pena, ja que és una balconada de primera magnitud.
La segona part de l?excursió ens ha de dur a un altre dels indrets més interessants d?aquesta zona, el Circ dels Engorgs, conjunt lacustre format per quinze estanys, de diferents formes i mides, que ens queda sota nostre en direcció oest, estant tancat per una serralada amb quatre pics que superen els 2.800 metres.
Per desfer el cim, seguirem una estona en direcció nord-oest, passant per una zona pedregosa, sense camà definit, que paulatinament es va convertint en una senda una mica més fressada, on recuperem les fites de pedra. De totes maneres, la via no té pèrdua, ja que la Portella de Meranges, a la que ens dirigim, queda sempre a la vista. De forma directa i rà pida, ja que el pendent és fort, arribem a aquest coll de muntanya (2.633 mts.), on tenim una magnÃfica visió de l?agulla granÃtica del Roc Colom, aguda elevació rocallosa freqüentada pels escaladors, unida al Peiraforca per una cresta força espectacular.
Els excursionistes més ben preparats tenen davant seu l?oportunitat de fer una ruta carenera que els hi ha de permetre salvar per la cresta els Pics dels Engorgs (2.818 i 2.827 mts.), la Tosseta de l?Esquella (2.871 mts.) i finalment el Bony del Manyer (2.808 mts,), per recular i trobar el G.R. 11 en sentit descendent, al seu pas per la Portella d?Engorgs (2.696 mts.). És una ruta que demana d?una certa preparació, per tant, l?altra possibilitat d?accedir a la zona dels estanys és per la falda de la muntanya. AixÃ, des de la Portella de Meranges, hem de seguir en sentit oest, guanyant una mica d?alçada, per una tartera força descomposta, fins arribar a un petit pla, que queda davant nostre, tancat a la dreta pels anomenats Pics dels Engorgs i per l?esquerra per La Tosseta, morro rocallós situat, si fa o no fa, en lÃnia amb l?Estany Llarg, que ens queda força metres més avall. Per baixar-hi, ens hem d?apropar a les pedres de La Tosseta on veurem que a mà dreta i en fort angle surt una senda bastant clara que, de forma decidida, ens apropa a un dels torrents que alimenten els llacs.
Deixant a la dreta el curs de l?aigua, anem devallant fins arribar a un petit estanyol, situat en una balconada, que salvem pel seu eixidor, per seguir baixant, ara per una lloma més herbada, fins a tocar l?aigua de l?Estany Llarg, bonic llac voltat de vegetació i roques, que li donen un aspecte visual força agradable.
Voltant-lo per la seva riba dreta, passarem el rierol que desaigua els Estanys dels Minyons, situats en un altiplà superior, i davallarem en sentit sud-est, amb les aigües del riu caient per la nostra esquerra, fins arribar al prat on s?aixeca el refugi lliure Joaquim Folch i Girona, situat a 2.375 mts., construït l?any 1.953 i renovat l?any 1.980, propietat de la F.E.E.C., amb capacitat per a 18 persones, en un estat una mica deteriorat i brut, al menys el dia que hi và rem estar.
Just per davant d?on ens trobem passa el G.R. 11 (els seus senyals es veuen en una roca grossa que hi ha enfront), que baixa de la Portella d?Engorgs en sentit al Refugi de Malniu, que és per on seguirem la nostra marxa.
En aquest punt cal dir que, durant un tram del camÃ, les seves marques blanques i vermelles no queden gens clares, al menys en la nostra direcció, per la qual cosa cal parar compte. Hem de travessar el riu després d?una breu baixada, per remuntar fins a uns prats que es troben a l?altre costat i d?aquà cercar el punt on comença el camÃ. L?orientació no és clara, però s?ha d?anar en sentit sud-est, al final d?una balconada sobre la vall que forma el curs fluvial del Riu Duran.
A partir d?aquÃ, el G.R. es converteix en un sender aeri (cal parar compte amb les relliscades) i després força trencat, tractant-se, al meu entendre, d?un dels trams més irregulars, feixucs i perdedors d?aquest conegut camà pirinenc, ja que, a estones, la seva deficient traça fa dubtar de la direcció a seguir, mà xim si tenim en compte que no segueix una devallada evident, sino que va pujant i baixant. no sempre per una ruta fressada.
Aixà hem d?arribar a un petit prat, sota el morro del Pedradreta, travessat per un rierol que baixa del Coll de les Molleres, on el G.R. 11 canvia de carà cter, convertint-se en un sender més amable que, per dintre el bosc, ens duu al ras on hi ha el rètol indicador que indica la pujada al Puigpedrós, quedant-nos al nostre davant el Refugi de Malniu i el seu Estany Sec (que particularment sempre he vist amb aigua).
Cal parar atenció a que entre els dos refugis hi ha una distà ncia lleugerament inferior als cinc quilòmetres, per tant, aquest darrer tram de l?excursió, tenint en compte les caracterÃstiques descrites, pot allargar-se més dels 80 minuts que marca un senyal instal.lat a la paret del J. Folch i Girona. En definitiva, que en unes set hores de marxa prà ctica, haurem gaudit d?una sèrie molt variada de paisatges i visions d?alta muntanya.
Text i fotos : Xavier Romero
Data : Juliol de 2.004