Foros
Rutas
Fotografía
Añadir reseña
Subir track
Enviar a tus amigos
Versión para impresiónL?ascensió al Canigó es pot fer per và ries vies, amb diferents graus de dificultat, exposant-se a continuació la més clà ssica, probablement per ser la més còmoda, ja que tan sols requereix d?una certa preparació fÃsica, que comença al Refugi dels Cortalets, i que, en poc menys de dues hores, salva els 634 mts. de desnivell que hi ha entre ambdúes cotes, sent una excursió apta per a tothom, fins i tot per la mainada, encara que d?una certa edat.
Zoom Mapa
El Barbet i el Canigó des del Pla dels Estanyols
La glacera i les parets verticals del Barbet
La colla dalt del cim
Agermanant pobles a la creu
El sentinella de la Xemeneia
Per arribar als Cortalets, cal adreçar-se a la localitat de Prada de Conflent, ja sigui venint de Puigcerdà (per una carretera força sinuosa, la N-116, que passa pel Coll de la Perxa) o bé des de la sortida sud de l?autopista A-9 a Perpinyà Sud, seguint en tot moment les indicacions que menen a aquesta localitat, tractant-se d?una ruta més llarga, però molt més rà pida, ja que prà cticament tot el trajecte es fa per autopista i autovia. Si optem per aquesta darrera possibilitat, just a l?entrada de Prada, hi ha una rotonda que té un trencall que porta a Villerac. Agafem aquesta petita carretera (D-24) que ens duu fins a l?esmentada població, que hem de travessar en la seva totalitat, fins que es converteix en una pista de muntanya.
A partir d?aquà ens queden uns 23 quilòmetres de pujada continuada, enmig d?un paissatge que, tot i ser de muntanya, no deixa de tenir un caire mediterrani (no hem d?oblidar que la costa està a menys de 70 kms. en lÃnia recta). La pista està en força bon estat quan la meteorologia ho permet, ja que fins i tot té trams pavimentats.
En el seu recorregut anem deixant zones d?estacionament que porten a diferents llocs d?aquesta serralada, aixà com tres refugis, el de Mas Malet i el de la Molina, al mateix peu de la pista, i el del Ras del Prat Cabrera, que queda una mica amagat a l?altra banda de la tanca que a la nostra esquerra mena aquest pla, en una vessant de la Vall de Vallmanya, on trobem un rètol que ens diu que a partir d?aquest punt s?aconsella pujar als Cortalets, en el cas de que la neu no ens permeti anar més amunt amb el vehicle, seguint les traces d?una variant del G.R. 10, que a partir d?aquà coincideix amb la pista fins al Refugi.
A l?arribar al Coll dels Cortalets, veurem una cruïlla de pistes, ja que per davant nostre s?enfila la que ve de Fillols, havent-se de seguir per l?esquerra i amunt, ara per una zona molt desgastada i pedregosa, per tant no és d?estranyar que s?hagin habilitat diferents zones d?estacionament, pels vehicles que tinguin dificultats per pujar. De fet la zona dels refugis ens queda a tan sols 800 metres.
El Xalet dels Cortalets, situat a 2.150 mts. d?alçada, va ser inaugurat l?any 1.899, fet que va provocar que les ascensions al Canigó es multipliquessin, tractant-se d`un edifici de grans dimensions, amb cabuda per a 111 persones, guardat i obert del 15 de juny al 30 de setembre, amb dutxes i servei de restauració, que pertany a l?ajuntament de Taurinyà , gestionant-lo el Centre Alpà Francès de Prada-Canigó, al costat del qual s?aixeca un altre refugi, més reduït, d?accès lliure, però completament equipat, ja que disposa de llum elèctric, grà cies a unes plaques solars que hi ha instal.lades, amb capacitat per a 22 persones.
Un cop a la zona dels refugis, davant nostre veiem en la seva totalitat la ferradura de muntanyes tancada per la Pica del Canigó i pel Pic Barbet, amb la Bretxa Durier i la glacera al mig. La visió des d?aquest punt contrasta notablement amb la que es té des de les seves vessants oposades, molt menys ferèstegues, ja que les parets que cauen sobre el gorg que forma la glacera són força verticals.
La caminada la iniciarem seguint en sentit sud-oest les marques del G.R. 10, arribant rà pidament al Pla dels Estanyols, antiga cubeta glacial de grans dimensions, al mig del qual hi ha un petit estany que rep les aigües que baixen de l?esmentada glacera, i que nosaltres vorejem per la dreta, per anar guanyant alçada de forma moderada, peró continuada, deixant enrere el bosc. AixÃ, en una mitja hora, arribem a un encreuament de camins, on es troba la Font de la Perdiu, en el que el G.R. davalla a la nostra dreta cap al Refugi de la Bonaigua, mentre que nosaltres haurem de seguir en sentit invers, ara guiant-nos per les marques grogues de pintura, fent unes curtes llaçades que ens porten, per l?altre vessant de la muntanya als peus mateix del Pic Jofre, a 2.362 mts. d?alçada, que ens queda a tocar.
El camà segueix en ascensió moderada per sobre la Vall de les Conques, destacant el poble de Vernet al fons, fins arribar a una elevació de terreny, que no té carà cter de cim, anomenada Roc dels Isards, tractant-se d?un monticle rocós des d?on es tenen unes vistes espectaculars i vertiginoses de les parets verticals del Pic Barbet, just a la banda oposada de la que ens trobem, i de la glacera del Canigó.
Una mica més endavant, i sense deixar el camÃ, encara que per les persones més agoserades la cresta és un altra possibilitat a tenir en compte, arribarem fins a la Portella, de reduïdes dimensions, ja que de fet és una escletxa a l?aresta, situada just als peus de la Pica.
En aquest punt, comença el darrer tram de pujada fins al cim, que farem seguint la cara nord-oest de la muntanya, per una sèrie de llargues, però còmodes, llaçades que, per un terreny molt arreglat, ens faran assolir el nostre objectiu, la Pica del Canigó (també dita Pic de Balaig), a 2.784 mts. d?alçada. No és un cim gaire ample, sino un grup de roques, amb una taula d?orientació i una gran creu de ferro. Les vistes des del cim són amplÃssimes, quedant-nos a tocar el Costabona i les muntanyes del Circ d?Ulldeter, aixà com, entre altres, les serralades i les valls del Rosselló, el Conflent i el Capcir. En dies clars, les vistes sobre la Mediterrà nia són amplÃssimes, ja que no s?ha d?oblidar que el Canigó és un massÃs excepcional per la seva alçada en comparació a la proximitat al mar. De fet, es diu que s?hi poden arribar a veure des del seu cim les Illes Balears, i fins i tot el punt culminant dels Alps francesos, la Barre des Ecrins.
La tornada la podem fer pel mateix camÃ, o bé, seguint el circ que deiem al principi, és a dir, pel Pic Barbet. El que està clar, és que aquesta darrera opció ha de ser valorada per les persones amb poca experiència o amb problemes de vertÃgen, ja que s?ha de baixar per la Xemeneia.
Per fer-ho, hem de seguir els senyals grocs que ens han acompanyat a la pujada. El primer tram de baixada és molt vertical, però s?ha de dir que aquesta canal rocosa té preses molt sòlides i de fà cil accesibilitat, per tant, redueix la seva complicació. Poc a poc, la via s?eixampla, i les mans cada cop són menys necessà ries. Cal observar les crestes que tanquen la Xemeneia, perquè ofereixen una visió molt ferèstega de l?entorn, destacant els seus sentinelles. Una d?aquestes agulles és un impressionant gendarme vertical que ens queda a la dreta, monòlit molt airós, que sembla retar la llei de la gravetat i l?equilibri.
Un cop acabada la canal, val la pena gaudir de l?entorn, per una banda l?aresta escarpada del Gasamir i per l?altre l?ample vall del Riu CadÃ.
A aquest nivell, tenim a la nostra esquerra la Bretxa Durier (2.696 mts.), que ens permet contemplar la canal que separa els dos pics de la ferradura i la seva imponent glacera. Es diu que el president del C.A.F. de ParÃs, Charles Durier, per facilitar l?accès a la muntanya a la burgesia adinerada que s?estava als balnearis que hi ha escampats als peus del massÃs, va manar obrir aquesta via, el 18 d?agost de 1.896, amb tres cà rregues de dinamita; fet que avui en dia ens pot semblar una autèntica barbaritat, però que en aquell temps va ser aplaudit.
Seguirem les marques grogues de pintura, passant per una zona que combina camà amb tartera, fins arribar a una cruïlla de camins. Per la dreta, seguint les traces, aniriem a devallar fins al Refugi de Marialles, per tant, cal girar a l?esquerra, per assolir la Portella de Vallmanya, a 2.591 mts. d?alçada, ample coll que separa el Puig Sec (2.665 mts.) i el Pic Barbet (2.733 mts.). A l?esquerra de l?accés a la portella, veiem unes fites que, en direcció nord, porten a aquest darrer pic, seguint un sender que puja pel llom de la muntanya. Davallant de la portella, seguint un senyals blaus, aniriem a trobar el G.R. 10, que ens duria al Ras del Prat Cabrera. Un cop al cim del Pic Barbet, s?ha de seguir la seva cresta horizontal i herbada, fins assolir el Senyal de Barbet, on comença una baixada decidida, fent gira-gonses, que entra al bosc que hi ha als voltants de la zona dels refugis, a la que arribem per la banda contrà ria per la que hem començat l?excursió.
No hi ha dubte, que després de pujar la Pica del Canigó ens queda la sensació d?haver assolit un mite. Ja qui anomena aquest massÃs, per la seva simbologia, el Montserrat del nord, ja que en aquesta muntanya del Principat s?hi guarda una llà ntia amb la Flama de la Llengua Catalana, mentre que a la Pica del Canigó es vesteix la seva creu amb feixes de llenya provinents de diferents punts dels Països Catalans, que a trenc d?alba del dia 23 de juny s?encenen amb la Flama del Canigó, sÃmbol de la unitat de la llengua catalana, traslladant les torxes per tots els seus racons.
Sobre el massÃs també han escrit dos dels personatges més rellevants de la cultura catalana. Jacint Verdaguer va cloure el seu poema èpic dient: ?La tempesta, el torb, l?odi i la guerra al Canigó no el tiraran a terra, no esbrancaran l?altÃvol Pirineu?, mentre que Josep Pla la va anomenar ?la muntanya diamantina?, amb la seva ?fascinadora indiferència i amb una força d?una bellesa enlluernadora, que imanta la mirada?.
Cal recordar, per acabar, que la primera ascensió documentada a la Pica va ser la de Pere II, Rei de Catalunya i Aragó, l?any 1.285.
Text i fotos : Xavier Romero
Data : Octubre de 2.004
Enviado por Wences el Sunday 20 de May de 2012
“UNA PREGUNTA ES PER SABER SI ES POT PASSAR AMB COTXE AL REFUGI DE CORTALETS?”
Enviado por Machinez el Monday 24 de April de 2017
“Hola! Voy al Canigó este fin de semana y no se si son necesarias las raquetas o solo crampon (o ni eso), no encuentro por ningún lado info sobre nieve allÃ.Me guÃo por la poca nieve que hay en el Puigmal,Gracias por la info!Rubén”